Ets tu,
la teva mà,
el teu jo amoròs,
les teves paraules,
comprensives.
Ets tu,
¡Tantes coses bones!
Tantes coses que m’atreuen de tu.
M’agrades,
cada vegada més,
perquè la vida és aprenentatge
i, tu m’ensenyes a viure,
a estimar,
a comprendre,
a entendre els diferents de mi.
Amb tu vull navegar fins a la fi del món.
Com cada any arriben les flors.
Aquestes fan olor a mort, a tu,
a cementiri.
Com cada any engalanaran la teva tomba
i com cada any es repetirà la mateixa història:
vendré, deixaré les flors als teus peus
i ploraré l’ànima esperant que em cridis
des de no sé on i em donis forces.
Tot serà inútil perquè no hauré entès res.
Baixes la mirada quan t’oberv,
no vols que els nostres ulls
es facin topadissos.
Tu sabràs què et passa;
jo ho al mirar-te.
Sé que ets de la meva família
perquè un dia la mare m’ho va contar.
Compartírem becades de ple estiu,
però ara som unes desconegudes.
Cadascú que faci el seu camí,
en pau.
Records llunyans,
de quan ballàvem juntes
i duïes botes de taló.
No hi eres mai
i jo vaig crèixer pels carrers.
Els nins m’ensenyaren
com aprendre
i que la vida no em fes mal.
De nit, observava aquelles mirades robades
entre el pare i tu.
Vivia perquè m’agradava viure.
Tu,
dormies a destemps,
i t’oblidares de tot.
Des de la llunyania ara sé
que m’estimares.
racó de llibertat 